En la piel del periodista de guerra

Per Josep Gonzàlez

Ni una medalla de militar, ni un sueldo de futbolista, ni el prestigio de un presidente, ni la popularidad de un actor.... Sólo obtienen la recompensa de mostrar a nuestra sociedad la cruda realidad del mundo en que vivimos aunque, a veces, parece que este se encuentre en un lugar muy lejano.
Los periodistas de guerra son un ejemplo para cualquiera. Ellos tienen que demostrar día a día un espíritu de supervivencia que les permita poder pasear entre muros i alambres. La piernas de un reportero de guerra tiemblan sin cesar ante los sonoros ataques entre las dos fuerzas combatientes. La voz intenta imitar a la llamada seguridad mientras su dentadura se rompe de sufrimiento. Los ojos se acurrucan bajo las cejas para evitar ver la sangre que se derrama en las calles junto a las extremidades del derrotado o, muchas veces, el inocente.
El periodista de guerra debe ser aquel que no sufre al ver todas estas barbaries mundiales. ¿Puede haber alguien con esa capacidad? La verdad es que se lo merecería todo, se merecería la medalla, el sueldo, el prestigio i la popularidad...

Converses al bus

La veritat és que feia temps que volia escriure aquestes línies. En període d’estiu, es costum en mi anar amb transport públic, ja que no tinc pressa per arribar a un altre lloc. En pujar a l’autobús aturo el meu MP3 i em disposo a escoltar el màxim de converses que pugui. És un exercici molt interessant perquè moltes vegades et dónes compte del que realment importa a la gent del carrer, o en aquest cas de l’autobús. L’altre dia mentre observava la gent del meu voltant, just davant dels meus ulls vaig veure dos persones majors, que entraven amb dificultats al transport. Després de passar el seu bitllet per la màquina, van endinsar-se pel passadís i la senyora va identificar a un excompany de treball del seu marit. Ell no es va adonar fins uns segons més tard i en veure’l vaig notar un somriure en el seu rostre. La senyora, generosa, va deixar al seu home seure amb el seu excompany de treball. Les primeres paraules que vaig sentir van ser: . L’altre va certificar. Les següents van ser: . La gent quan no te res més a dir troba un tema en comú i llògicament l’altre està preparat per debatre la qüestió encara que moltes vegades no amb les mateixes idees. Perquè sempre seran els mateixos temes?

Amic Germán!

Estimat senyor Germán (perquè a partir d’ara a Manresa serà estimat), m’agradaria fer quatre ratlles sobre la seva visió del món, centrant-me bàsicament en Manresa. L’altre dia vaig llegir al diari manresà el Regio7 una columna en la que deia que un tal Germán Aranda havia dit quatre bafarades de Manresa, la nostre ciutat. Deia vostè que a Manresa, cor de Catalunya érem tots uns terroristes com en el seu diari diuen normalment... deia que aquí teníem Indignación i Resignación a la roja. Una mena d’ignorància... i que vostè no havia vist ningú a Manresa que hagués recolzat la Roja com a tal. La veritat senyor Germán és que vostè no ha estat mai a Manresa, tan sols la va fer servir per manifestar la indiferència dels catalans a la Roja. Manresa es una ciutat on el futbol no forma part de les nostres vides. A Manresa, el que realment es viu és el basquetbol. Però clar! Vostè tan sols vol fer servir Manresa com a cor de Catalunya que és. La veritat és que molts catalans i catalanes no donen una importància a la seva Roja, i així hauria de ser. Cadascú pot triar el que vol i cadascú pot triar a qui recolza. Sense més preàmbuls i amb lo “catalanistes” que vostè ens fa... jo li demanaria que estigués per la seva Roja i ens deixés a la resta ésser tranquils.

Amic Federico!

Amic Federico, ha arribat el dia que tots estàvem esperant. No. No és el dia que t’acomiadin i que els teus llibres fracassen estrepitosament. És el dia en que t’han multat! Si Si, 36.000! Gràcies a l’única persona aprofitable del Partit Popular, el senyor Alberto Ruiz Gallardón. L’amic Federico, en veure les opinions centristes de Gallardón, va voler fer publicitat cap a el seu bàndol, l’extrema dreta, posant als seus oients incultes contra l’opinió de Gallardón. Aleshores Gallardón, com totes les persones dignes, fart de sentir injúries en un programa d’una radio religiosa, va decidir enviar-lo als tribunals. Gallardón ha aconseguit treure de la butxaca de l’amic Federico 36.000 que perquè no soni tan malament, 100 euros per dia, durant els pròxims dos anys. Suposo que ara encara més, la cúpula d’aquest partit desorientat, anirà a “putejar” al senyor Gallardón. I és així, per desgràcia, la persona més sensata d’aquest partit és la més apartada de la resta. Una persona amb les idees més de centre i que no fa mal a ningú ben diferent a la dreta pura i dura feta servir per personatges com Esperanza Aguirre, Àngel Acebes.... Jo espero que aquests personatges no espatllin la única persona que serveix en aquest partit polític i que així les eleccions tinguin una mica més d’emoció.

Transport o diner?

Un dels fets més transcendentals en els últims dies ha estat la vaga de transports que han realitzat un nombrós grup de camioners indignats per l’increment desmesurat del preu del petroli. La veritat és que últimament, els grans magnats s’han aprofitat de la situació que viu l’economia mundial i han encarit el preu del petroli per obtenir més guanys abans de que sigui massa tard. Si les famílies ja costegen uns preus del gasoil que ronden els 50 euros de mitjana per omplir un dipòsit d’un turisme, imagineu els pobres camioners que viuen d’això i que han d’omplir dipòsits immensos a més de passar la major part de la seva vida a la carretera. La vaga dels transportistes és molt coherent i, a més del reso que s’està fent, la població necessita dels transportistes. S’hauria de solucionar com abans millor si no volen arribar a uns extrems en els que visquem com si estiguéssim en temps de guerra, sense cap establiment obert i amb el rebost ben ple per si les mosques. Jo demanaria als magnats que es preocupessin per les persones i no només pels seus comptes corrents perquè la població necessita cada cop més un equilibri de les potències per arribar a ser un bloc unit i sense diferències. Ja sé que això serà impossible d’arribar algun dia però, si més no, intentar encaminar el món cap aquesta societat desitjada.

Air Català

Sembla mentida que el món i, si més no, la part de món més desenvolupat, encara tingui pinzellades feixistes que van deixar ara fa molts anys.

L’últim cas ha sigut el del director d’Air Berlin, Joachim Hunold. S’ha convertit en un personatge que de ben segur no tindrà gaires amics en els territoris catalans. I és que aquest personatge (perquè no es pot considerar persona) ha declarat públicament que el català no fa falta en els seus avions, i que si estem a Espanya s’ha de parlar l’espanyol. Aquest senyor, no s’ha donat compte de que gran part del negoci que fa la seva companyia a l’estat espanyol és principalment en l’aeroport del Prat (Barcelona) i Son Sant Joan (Palma de Mallorca). En els darrers dies, he viatjat a l’illa balear i en sortir de l’aeroport em vaig inundar de cartells enormes amb publicitat d’Air Berlin, oferint viatges econòmics a les principals ciutats d’Alemanya i altres capitals europees. Si volgués fer negoci i tingués dos dits de front faria alguna cosa al respecte.
Jo li demanaria aquest senyor que si no vol que, en els viatges que fa la seva companyia entre les zones catalanes, almenys no vingui aquí amb opinions feixistes i de l’Espanya (i Alemanya) de fa 30 anys.

Port d’Alcúdia, city of holidays, tell me?¿

Alguns es preguntaran el perquè d’aquest títol. L’experiència que he viscut en els darrers dies en un complex hoteler situat al Port d’Alcúdia, al nord de l’illa de Mallorca. La veritat és que és un lloc molt bonic, unes platges dignes de banyistes, un sol immens que et cobreix de d’alt a baix i que quan tornès a casa ets d’envejar. Però tot allò que és bonic ha de tenir alguna cosa dolenta. En aquest cas, és molt evident. Ni tant sols baixar de l’autocar ja es noten les primeres pinzellades estrangeres en aquest complex. A l’entrada, en una recepció digne d’un hotel de mínim 4 estrelles, llueixen les banderes anglesa, alemanya, francesa i, una que personalment em va captivar, la sueca. A l’altre banda però, una mica marginades, podíem veure l’europea, l’espanyola i la balear per aquest ordre. Tot seguint amb l’autocar, ens eclipsen una desena de edificis (hotels principalment) d’unes 7 plantes el més petit que ens donen esperances de que farem moltes amistats durant aquesta setmana. A sota de l’edifici més alt (13 plantes), s’hi podia veure un típic Pub anglès amb les també típiques pissarres de guix on s’anuncia la programació futbolística del dia. La setantena d’alumnes que ens disposàvem a fer un dels viatges de fi de curs més inoblidables de la nostre vida ens començàvem a estranyar. Deixem les maletes a les habitacions (després de 5 hores d’espera, cortesia de les dones de la neteja) vam anar a dinar. Buffet lliure! Ens avisen. Només entrar: fish, potatoes, vegetables, drinks... Tot en anglès. Vam agafar el que ens va semblar més comestible i vam menjar sense cap dificultat fruit de les 10 hores de viatge en vaixell que dúiem als nostres cossos. En sortir del dinar, ens dirigim a una espècie de supermercat on s’hi pot trobar de tot, la nostre intenció era comprar un diari, va ser difícil o almenys en la nostre llengua. Un El País, dos El Mundo i dos més El diario de Mallorca. Curiosament, si miraves darrere trobaves deu The Sun i deu Daily News i una desena més de varis en anglès. Al capvespre i després d’un sopar al més pur estil hooligan ens informen que hi ha espectacles per veure. Bingo! Sisi! el primer dels espectacles era un bingo. Arribem al teatre que tenien muntat allà i sentim: veinte, twenty, vint, vente... i així cada un dels números. Morts d’avorriment, ens trobem a una vigilant de seguretat. Ens parla en castellà i nosaltres fent la broma i una mica empipats degut a que allà, l’anglès era la primera llengua ens dirigim a ella en català. Sorpresa! Ella parla balear! Ens fem amics i acabem parlant de política. En mig d’una de les converses que vam realitzar amb aquella pobre dona, va sortir el tema d’aquell complex que per cert, encara no e desvelat el seu nom... La dona segura de les seves paraules tot i que amb un to no gaire alt ens explica que em anat a parar a Guirilandia, un lloc on les empreses de viatges estrangeres o venen com a: Relax, Drink, Food and Sun a un preu molt baix.

Així és, els estrangers venen per un preu raonable i amb tot inclòs! Beuen tant com volen i prenent el sol que els hi és tant escàs en el seu país. I com no, nosaltres ens aprofitem. Parlant també amb els botiguers dels típics souvenirs amb vestits de sevillanes i banderes espanyoles ens diuen que aquest estrangers venen i paguen el que els i dius. I així és, mentre conversàvem amb un dels botiguers apareix un típic guiri amb la samarreta del Manchester United, un banyador i unes xancletes acompanyades sempre d’uns fabulosos mitjons blancs. Paga per un encenedor D&G d’imitació 4 euros. Jo i els meus companys li fem una mirada còmplice al botiguer i ell la torna donant-nos la raó. Així és aquest lloc tant bonic del nord de l’illa de Mallorca. Un lloc on molta gent natal de l’illa menja gràcies als guiris que venen a estiuejar a les seves contrades o als complexos que com el de BELLEVUE s’aprofiten... I jo em pregunto... passarà el mateix quan nosaltres som els guiris, quan nosaltres anem a Marina d’Or o d’altres...?

Les influències de la televisió

Últimament, em sento una situació una mica incòmode quan veig als nens petits lluitar entre ells. Em sento malament. Pensant i pensant, et dons compte de que els pobres infants encara no saben el que es dreta i esquerra ni blanc i negre... Són incapaços de dur a terme un raonament sobre perquè lluiten entre ells. El problema? La televisió. Un programa que fan (no sé quin dia ni ho vull saber) al Cuatro anomenat Pressing Catch es una de les respostes en aquest problema. Els infants no es donen compte de que el que surt per la televisió es tot una farsa i ningú els hi fa veure des d'aquest punt de vista. Les noves generacions creixent amb la televisió com a pedagog i amb aquest tipus de programes l’educació d’aquests nens pot esdevenir un greu problema, com ara, el nen de 8 anys que es van trobar l’altre dia al lavabo de la seva escola amb una tovallola al coll i que a hores d’ara es troba a Vall d’Hebron hospitalitzat i amb situació d'alerta... La meva opinió es clara, que existeixen aquests programes, d’acord, però per favor que algú faci alguna cosa perquè els nens i nenes que encara no poden pensar per si sols, puguin entendre que això es teatre pur i no es realitat, que a la realitat es molt diferent... que aquests senyors no es fan mal! La societat en aquest àmbit, és cada dia una mica pitjor que en el dia anterior. Així que hauríem de canviar aquestes coses des de les nostres respectives cases per poder seguir avançant en una societat millor i sense problemes petits que poden esdevenir problemes molt i molt greus.