Converses al bus

La veritat és que feia temps que volia escriure aquestes línies. En període d’estiu, es costum en mi anar amb transport públic, ja que no tinc pressa per arribar a un altre lloc. En pujar a l’autobús aturo el meu MP3 i em disposo a escoltar el màxim de converses que pugui. És un exercici molt interessant perquè moltes vegades et dónes compte del que realment importa a la gent del carrer, o en aquest cas de l’autobús. L’altre dia mentre observava la gent del meu voltant, just davant dels meus ulls vaig veure dos persones majors, que entraven amb dificultats al transport. Després de passar el seu bitllet per la màquina, van endinsar-se pel passadís i la senyora va identificar a un excompany de treball del seu marit. Ell no es va adonar fins uns segons més tard i en veure’l vaig notar un somriure en el seu rostre. La senyora, generosa, va deixar al seu home seure amb el seu excompany de treball. Les primeres paraules que vaig sentir van ser: . L’altre va certificar. Les següents van ser: . La gent quan no te res més a dir troba un tema en comú i llògicament l’altre està preparat per debatre la qüestió encara que moltes vegades no amb les mateixes idees. Perquè sempre seran els mateixos temes?